dimecres, 3 d’abril de 2013

Una nova modalitat esportiva: CANICROSS


Si ets amant del footing i tens gos, definitivament aquesta pot ser la teva activitat preferida.


Inspirat en els esports de tiro de trineu (mushing) i amb una important difussió a Europa i als Estats Units, el canicross es va afiançant poc a poc al nostre pais, a on ja hi han nombrossos seguidors.
El canicross és una modalitat esportiva de pràctica senzilla que consisteix practicament en córrer lligat per la cintura a un gos, respectant sempre el ritme del gos.
Les curses són normalment per circuits de terra o montanya. L'objectiu és recòrrer la distància marcada en el menor temps possible, i sempre que el gos vagi  per davant del guía o màxim, al costat. Està prohibit tirar del gos o córrer per davant d'ell. Recorda que mai has de forçar al teu gos, ell marca el ritme.
La practica del canicross no només aporta beneficis físics, sino que millora la relació amb el teu gos. A més, un dels grans atractius d'aquest esport és gaudir junts de la natura.
En principi, tots els gossos són aptes per practicar aquest esport, sempre que estiguin bé de salut i tinguin com a mínim un any d'edat.
El material que necessites és senzill i breu: un arnés específic, una línia de tiro i un cinturó d'amplada especial per protegir de lesions d'esquena.
Hem de tenir una especial precaució amb la calor i la humitat. Hem d'evitar córrer a més de 20º C.





dimarts, 2 d’abril de 2013

¿QUÈ ÉS UNA ZOONOSI?


Una zoonosi és una malaltia de naturalesa infecciosa o parasitària que poden transmetre els animals a les persones. A la natura existeixen moltíssimes zoonosis, algunes de força conegudes per la majoria de nosaltres i que ens poden afectar molt directament.



Així volem iniciar, doncs, un cicle informatiu sobre les zoonosi que a nosaltres ens han semblat més rellevants: Ràbia, Tinya (Dermatofitosi), Toxoplasmosi, Leishmaniosi, etc.. Aniran apareixent per capítols en aquest blog i, com sempre, si voleu més informació, no dubteu en contactar amb nosaltres!

Per entendre, però, aquest tipus de malalties, és important definir alguns conceptes. S'anomena reservori a l'espècie animal que garantitza l'existència en la natura de l'agent que causa la malaltia i que, a més, facilita la seva propagació als altres individus; vector és aquell animal que transmet la malaltia. En algunes zoonosi, el reservori i el vector són el mateix animal: és el cas de la malaltia per esgarrapada de gat en la qual, com el seu nom indica, es transmet a les persones per l'esgarrapada d'aquesta mascota. En altres malalties, el reservori i el vector són diferents: és el cas de la Leishmaniosi, on el gos és el reservori del paràsit que causa la infecció, mentre que el vector és un petit mosquit, el qual transmet el paràsit per picada al gos o a les persones.

Hoste definitiu és aquell animal on es desenvolupa la forma adulta del paràsit mentre que,  en l'hoste intermediari, només hi tenen lloc les formes preadultes o larvàries. És el cas del quist hidatídic: el cuc adult viu a l'intestí del gos (hoste definitiu), mentre que les larves es desarrollen en els pulmons o fetge d'altres animals, inclòs l'home (hoste intermediari). Per a mantenir-se el cicle, el gos s'ha de menjar els pulmons o el fetge dels hostes intermediaris que tinguin la larva; en l'actualitat, aquest cicle es manté principalment pel gos i per la ovella.

El coneixement dels mètodes de transmissió i dels cicles biològics és fonamental per a prevenir el contagi de les diferents zoonosi.

Hem de tenir en compte, però, que algunes zoonosi es transmeten per la ingestió d'aliments i no per la convivència amb la mascota: és el cas de la Toxoplasmosi on la manera més fàcil de contraure-la és pel consum de carns crues o poc cuinades.

Malgrat tot, no hem de tenir por: moltes de les zoonosi relacionades amb els animals de companyia només provoquen quadres clínics lleus o assimptomàtics en la majoria de les persones.


¿Quines persones estàn més exposades a contraure una zoonosi?

Els nens petits i les persones immunodeprimides, aquelles que pateixen malalties que disminueixen les seves defenses, són els dos grans grups amb un major risc d'adquirir una zoonosi i de desarrollar un quadre clínic més greu.

En qualsevol cas, els beneficis que aporta un animal de companyia a un malalt immunodeprimit superen els riscos que comporta, sempre que s'adoptin les precaucions necessàries.

PRECAUCIONS PER A PERSONES IMMUNODEPRIMIDES

Higiene personal

  • rentar-se les mans abans de menjar, cuinar, fumar i després de qualsevol contacte amb la mascota;
  • no permetre que la mascota ens llepi la boca ni les ferides;
  • no donar-li petons.

Cures de la mascota

  • mantenir-la neta;
  • rentar i desinfectar regularment la zona on passa més temps;
  • no alimentar-la amb carn crua o poc cuinada, ous crus o llet no pasteuritzada; a ser possible, donar-li exclussivament pinso;
  • evitar la coprofàgia (que mengi femtes, inclús les pròpies)
  • impedir que accedeixi lliurement a l'exterior; dur-la lligada i evitar que caci o mengi res de les basures;
  • dur-la al veterinari per fer-li, almenys una revisió anual;
  • dur les vacunacions i desparasitacions control.lades, tant externes com internes;
  • visitar al veterinari davant qualsevol símptoma de malaltia: diarrea, tos, pèrdua de pes, etc...;
  • en el cas dels gats, treure les femtes del gat de la caixa diàriament


dijous, 21 de març de 2013

LA PROCESSIONÀRIA DEL PI


A més dels paràsits externs que poden afectar als nostres gossos, i dels que hem parlat en un altre article d'aquest blog, existeixen altres animals que poden ser perillosos per ells, no tant per l'efecte patològic pròpiament dit sino per la reacció particular del gos a l'agent tòxic. Aquest sería el cas de la oruga processionària del pi.


No només les puces, les paparres i els mosquits poden atacar als nostres animals, sino que existeixen multitud d'espècies animals que poden ocasionar danys de diversa gravetat després d'inocular les seves toxines en l'organisme de la nostra mascota.

En moltes ocasions l'efecte patològic no és provocat per la major o menor capacitat tòxica de l'agent inoculat, sino per les reaccions al.lèrgiques que aquest pot produïr.

Per desgràcia, no podem saber quin efecte causarà una picada en el nostre animal fins que no ha estat picat; per això, el més adequat és conèixer quins tipus d'animals poden atacar-los, quins són els seus efectes i, el més important, com prevenir aquestes situacions.

Entre les espècies que poden causar danys estan els lepidòpters, i dins de l'ordre Lepidoptera trobem una espècie coneguda al nostre país, la Thaumetopoea pityocampa o processionària del pi, "cuc de pi" a Catalunya, "sirganos" a Terol i "piñu-mozorro" al País Vasc.

Aquesta espècie és coneguda per desplaçar-se pel terra formant fileres, així com pels seus nius en forma de "bosses blanques" a les branques dels pins (també en poden tenir els avets). Totes les espècies de pins poden estar afectades, però les que més li agraden a la processionària són el pi larici (Pinus nigra), el pi canari (Pinus canariensis) i el pi silvestre (Pinus sylvestris).



La papallona d'aquesta espècie típicament mediterrània posa els seus ous sobre les agulles dels pins i, aproximadament al cap d'un mes, surten les seves larves, que comencen a alimentar-se i a construir els seus nius. Aquestes larves experimenten cinc mudes i, amb l'arribada de l'hivern, construeixen el seu niu definitiu.

Quan el clima és benigne, les orugues comencen a sortir del niu i baixen pel tronc de l'arbre en una perfecte formació de "processó", d'aquí el seu nom. Al juliol i l'agost neixen les papallones, que són nocturnes i d'una vida molt curta, unes 24h, aproximadament.

El gos es veu afectat si té contacte directe amb la oruga o amb els nius que cauen de l'arbre, ja que en el seu exterior tenen pèls urticants de les orugues. El tòxic que provoca la reacció és una haloproteína, la traumaproteína, que necessita que els pèls urticants es clavin per exercir la seva acció.

Entre els símptomes es poden apreciar inflamació edematosa de llavis, cavitat bucal i cap. L'animal es troba excitat, dolorit, i intenta rascar-se; també es produeix una intensa hipersalivació o "babeig".



Si el contacte s'ha produït en la llengua de l'animal pot arribar a provocar-se una greu necrosis de la zona, que finalitza amb la pèrdua de la porció afectada. A més, l'animal no pot menjar, pel que es fa necessari el seu ingrés per alimentar-lo parenteralment, a base de sueroteràpia. En els casos més greus, es pot produïr una reacció inflamatòria de la faringe, amb dificultat respiratòria i mort.

Com a mesura d'urgència, hem de rentar la zona amb abundant aigua tèbia, ja que el calor destrueix l'haloproteína, i portar l'animal ràpidament al veterinari.


Preventivament, hem d'evitar passejar durant la primavera per pinedes on puguem observar nius de processionària.

PARÀSITS EXTERNS

Els paràsits externs, o ectoparàsits, són aquells que se sitúen sobre la pell de l'animal i, els més comuns són les puces, les paparres i els mosquits.

Abans de començar a fer una descripció d'aquests paràsits, volem remarcar una cosa de vital importància: el control dels paràsits és fonamental per la salut del nostre gos, però també ho és per la salut de totes les persones que conviuen amb ell. Això és així perque molts ectoparàsits produeixen malalties que es poden transmetre a l'home, sobretot als nens i a les persones amb alteracions del sistema immunitari. Aquestes malalties reben el nom de zoonosis.


Per això, la desparasitació s'ha de fer durant tota la vida de l'animal i s'inicia quan l'animal arriba a casa per primera vegada. El nostre veterinari ens indicarà una pauta adequada i efectiva pel seu control, per exemple, quin producte hem de fer servir i la freqüència d'aplicació, ja que aquests poden variar segons la zona geogràfica. És molt important seguir correctament les instruccions d'ús dels diferents laboratoris i les que ens recomani el nostre veterinari, no només per la nostra seguretat, sino també per la del nostre animal.

PAPARRES

Les paparres són paràsits que s'alimenten de sang i posen els ous en l'arena, sota les pedres,  a les parets o prop del terra. Fins el seu complet desenvolupament, passen per diverses fases i, per evolucionar d'una fase cap a l'altre necessiten alimentar-se i experimentar una muda. És en aquest procés quan poden transmetre malalties, al passar d'un animal a un altre per alimentar-se.


Les larves pugen per l'herba i arbustos amb el seu últim parell de potes, i s'adhereixen a l'animal amb les ungles. Es fixen a l'animal amb la mandíbula i ingereixen sang. Són molt importants des del punt de vista sanitari, ja que no només produeixen ferides per picada sino que, a més, transmeten malalties (per inoculació de virus, bactèries, rickettsies, protozous, etc...).

Per al seu control s'ha de tenir en compte que és tan important prevenir i eliminar la infestació com evitar que puguin transmetre malalties un cop han "colonitzat" al gos. Un dels mètodes principals de control ha de ser la prevenció, és a dir, evitar que arribin a picar a l'animal. De totes maneres, si arriben a picar, és molt important la retirada immediata de les paparres, per evitar que transmetin malalties.

PUCES

Les puces són insectes sense ales, marrons o negres, i amb el cos aplanat lateralment. Salten molt, però quan n'hi ha poques són difícils de veure. Les puces depositen els seus ous en el pèl de l'animal, però després cauen en els llocs que ell freqüenta. Viuen en el terra de casa, llits, catifes, etc... i en qualsevol lloc on dormin els animals.


La confirmació de la presència de puces es realitza generalment quan les arribem a veure, però també se sospita de la seva presència quan es visualitzen les femtes de la puça, és a dir, quan veiem restes negres o marrons en la base del pèl. Per això, ni que no les veiem, no vol dir que no n'hi hagi.

Les puces produeixen picor i molèsties, pel que els animals es rasquen i mosseguen per tot el cos. Els animals amb al.lèrgia a les puces desarrollen dermatitis al.lèrgica per picada de puça i la reacció a la picada depèn de la sensibilitat de l'animal a la saliva de l'insecte. En qualsevol cas, les puces produeixen inflamació en la pell, molta picor i caiguda del pèl. Així mateix, transmeten moltes malalties a l'home i, en el gos, són vectors intermediaris d'una tènia anomenada Dipylidium caninum, que arriba al gos quan aquest ingereix les puces infestades al mossegar-se per la picor.

MOSQUITS

Les dues malalties desgraciadament més conegudes i degudes a l'acció transmissora dels mosquits sobre els nostres gossos són la leishmaniosis i la filariosis. En ambdós casos, les patologíes afecten als animals "gràcies" a la inestimable ajuda d'un vector: un mosquit. D'aquí la importància d'un mètode preventiu que impedeixi la seva picada.


PREVENCIÓ DELS PARÀSITS EXTERNS

Per a lluitar contra els paràsits externs hem de consultar sempre amb el nostre veterinari quin és el millor protocol de tractament. Existeix una àmplia gama de productes en les clíniques veterinàries i botigues especialitzades, però s'han de seleccionar un, o varis, segons l'edat de l'animal, la raça o el tipus de pèl, tamany i hàbitat. Si no es consulta, poden usar-se productes poc adequats o inclús tòxics; per exemple, hi han molts productes que no es poden fer servir en cadells menors de 8 setmanes d'edat.

En el cas dels mosquits específicament, existeixen fàrmacs de demostrada acció repel.lent contra les femelles de flebotom (mosquit que transmet la Leishmaniosi) i les seves indesitjables picades, però també tenim al nostre abast mosquiteres i la possibilitat de restringir els passejos al vespre en èpoques d'alt risc.

Per últim, ara, a més, comptem amb una vacuna contra la Leishmaniosi, un nou mètode per reforçar la prevenció sanitària del nostre millor amic contra una patología molt greu.


Per a lluitar contra els paràsits externs s'ha de consultar sempre al veterinari quin és el millor protocol de tractament.


(Extret de la revista "Mi perro y yo" núm. 2, març 2013, publicada per Royal Canin)