dijous, 21 de març de 2013

LA PROCESSIONÀRIA DEL PI


A més dels paràsits externs que poden afectar als nostres gossos, i dels que hem parlat en un altre article d'aquest blog, existeixen altres animals que poden ser perillosos per ells, no tant per l'efecte patològic pròpiament dit sino per la reacció particular del gos a l'agent tòxic. Aquest sería el cas de la oruga processionària del pi.


No només les puces, les paparres i els mosquits poden atacar als nostres animals, sino que existeixen multitud d'espècies animals que poden ocasionar danys de diversa gravetat després d'inocular les seves toxines en l'organisme de la nostra mascota.

En moltes ocasions l'efecte patològic no és provocat per la major o menor capacitat tòxica de l'agent inoculat, sino per les reaccions al.lèrgiques que aquest pot produïr.

Per desgràcia, no podem saber quin efecte causarà una picada en el nostre animal fins que no ha estat picat; per això, el més adequat és conèixer quins tipus d'animals poden atacar-los, quins són els seus efectes i, el més important, com prevenir aquestes situacions.

Entre les espècies que poden causar danys estan els lepidòpters, i dins de l'ordre Lepidoptera trobem una espècie coneguda al nostre país, la Thaumetopoea pityocampa o processionària del pi, "cuc de pi" a Catalunya, "sirganos" a Terol i "piñu-mozorro" al País Vasc.

Aquesta espècie és coneguda per desplaçar-se pel terra formant fileres, així com pels seus nius en forma de "bosses blanques" a les branques dels pins (també en poden tenir els avets). Totes les espècies de pins poden estar afectades, però les que més li agraden a la processionària són el pi larici (Pinus nigra), el pi canari (Pinus canariensis) i el pi silvestre (Pinus sylvestris).



La papallona d'aquesta espècie típicament mediterrània posa els seus ous sobre les agulles dels pins i, aproximadament al cap d'un mes, surten les seves larves, que comencen a alimentar-se i a construir els seus nius. Aquestes larves experimenten cinc mudes i, amb l'arribada de l'hivern, construeixen el seu niu definitiu.

Quan el clima és benigne, les orugues comencen a sortir del niu i baixen pel tronc de l'arbre en una perfecte formació de "processó", d'aquí el seu nom. Al juliol i l'agost neixen les papallones, que són nocturnes i d'una vida molt curta, unes 24h, aproximadament.

El gos es veu afectat si té contacte directe amb la oruga o amb els nius que cauen de l'arbre, ja que en el seu exterior tenen pèls urticants de les orugues. El tòxic que provoca la reacció és una haloproteína, la traumaproteína, que necessita que els pèls urticants es clavin per exercir la seva acció.

Entre els símptomes es poden apreciar inflamació edematosa de llavis, cavitat bucal i cap. L'animal es troba excitat, dolorit, i intenta rascar-se; també es produeix una intensa hipersalivació o "babeig".



Si el contacte s'ha produït en la llengua de l'animal pot arribar a provocar-se una greu necrosis de la zona, que finalitza amb la pèrdua de la porció afectada. A més, l'animal no pot menjar, pel que es fa necessari el seu ingrés per alimentar-lo parenteralment, a base de sueroteràpia. En els casos més greus, es pot produïr una reacció inflamatòria de la faringe, amb dificultat respiratòria i mort.

Com a mesura d'urgència, hem de rentar la zona amb abundant aigua tèbia, ja que el calor destrueix l'haloproteína, i portar l'animal ràpidament al veterinari.


Preventivament, hem d'evitar passejar durant la primavera per pinedes on puguem observar nius de processionària.

PARÀSITS EXTERNS

Els paràsits externs, o ectoparàsits, són aquells que se sitúen sobre la pell de l'animal i, els més comuns són les puces, les paparres i els mosquits.

Abans de començar a fer una descripció d'aquests paràsits, volem remarcar una cosa de vital importància: el control dels paràsits és fonamental per la salut del nostre gos, però també ho és per la salut de totes les persones que conviuen amb ell. Això és així perque molts ectoparàsits produeixen malalties que es poden transmetre a l'home, sobretot als nens i a les persones amb alteracions del sistema immunitari. Aquestes malalties reben el nom de zoonosis.


Per això, la desparasitació s'ha de fer durant tota la vida de l'animal i s'inicia quan l'animal arriba a casa per primera vegada. El nostre veterinari ens indicarà una pauta adequada i efectiva pel seu control, per exemple, quin producte hem de fer servir i la freqüència d'aplicació, ja que aquests poden variar segons la zona geogràfica. És molt important seguir correctament les instruccions d'ús dels diferents laboratoris i les que ens recomani el nostre veterinari, no només per la nostra seguretat, sino també per la del nostre animal.

PAPARRES

Les paparres són paràsits que s'alimenten de sang i posen els ous en l'arena, sota les pedres,  a les parets o prop del terra. Fins el seu complet desenvolupament, passen per diverses fases i, per evolucionar d'una fase cap a l'altre necessiten alimentar-se i experimentar una muda. És en aquest procés quan poden transmetre malalties, al passar d'un animal a un altre per alimentar-se.


Les larves pugen per l'herba i arbustos amb el seu últim parell de potes, i s'adhereixen a l'animal amb les ungles. Es fixen a l'animal amb la mandíbula i ingereixen sang. Són molt importants des del punt de vista sanitari, ja que no només produeixen ferides per picada sino que, a més, transmeten malalties (per inoculació de virus, bactèries, rickettsies, protozous, etc...).

Per al seu control s'ha de tenir en compte que és tan important prevenir i eliminar la infestació com evitar que puguin transmetre malalties un cop han "colonitzat" al gos. Un dels mètodes principals de control ha de ser la prevenció, és a dir, evitar que arribin a picar a l'animal. De totes maneres, si arriben a picar, és molt important la retirada immediata de les paparres, per evitar que transmetin malalties.

PUCES

Les puces són insectes sense ales, marrons o negres, i amb el cos aplanat lateralment. Salten molt, però quan n'hi ha poques són difícils de veure. Les puces depositen els seus ous en el pèl de l'animal, però després cauen en els llocs que ell freqüenta. Viuen en el terra de casa, llits, catifes, etc... i en qualsevol lloc on dormin els animals.


La confirmació de la presència de puces es realitza generalment quan les arribem a veure, però també se sospita de la seva presència quan es visualitzen les femtes de la puça, és a dir, quan veiem restes negres o marrons en la base del pèl. Per això, ni que no les veiem, no vol dir que no n'hi hagi.

Les puces produeixen picor i molèsties, pel que els animals es rasquen i mosseguen per tot el cos. Els animals amb al.lèrgia a les puces desarrollen dermatitis al.lèrgica per picada de puça i la reacció a la picada depèn de la sensibilitat de l'animal a la saliva de l'insecte. En qualsevol cas, les puces produeixen inflamació en la pell, molta picor i caiguda del pèl. Així mateix, transmeten moltes malalties a l'home i, en el gos, són vectors intermediaris d'una tènia anomenada Dipylidium caninum, que arriba al gos quan aquest ingereix les puces infestades al mossegar-se per la picor.

MOSQUITS

Les dues malalties desgraciadament més conegudes i degudes a l'acció transmissora dels mosquits sobre els nostres gossos són la leishmaniosis i la filariosis. En ambdós casos, les patologíes afecten als animals "gràcies" a la inestimable ajuda d'un vector: un mosquit. D'aquí la importància d'un mètode preventiu que impedeixi la seva picada.


PREVENCIÓ DELS PARÀSITS EXTERNS

Per a lluitar contra els paràsits externs hem de consultar sempre amb el nostre veterinari quin és el millor protocol de tractament. Existeix una àmplia gama de productes en les clíniques veterinàries i botigues especialitzades, però s'han de seleccionar un, o varis, segons l'edat de l'animal, la raça o el tipus de pèl, tamany i hàbitat. Si no es consulta, poden usar-se productes poc adequats o inclús tòxics; per exemple, hi han molts productes que no es poden fer servir en cadells menors de 8 setmanes d'edat.

En el cas dels mosquits específicament, existeixen fàrmacs de demostrada acció repel.lent contra les femelles de flebotom (mosquit que transmet la Leishmaniosi) i les seves indesitjables picades, però també tenim al nostre abast mosquiteres i la possibilitat de restringir els passejos al vespre en èpoques d'alt risc.

Per últim, ara, a més, comptem amb una vacuna contra la Leishmaniosi, un nou mètode per reforçar la prevenció sanitària del nostre millor amic contra una patología molt greu.


Per a lluitar contra els paràsits externs s'ha de consultar sempre al veterinari quin és el millor protocol de tractament.


(Extret de la revista "Mi perro y yo" núm. 2, març 2013, publicada per Royal Canin)